Dos anys a l'Ajuntament, l'inici de un llarg camí

Redactat a partir de un texte publicat al diari de Sant Feliu a inicis de maig del 2017.

L’autor es regidor del Grup municipal Veïns per Sant Feliu, a Sant Feliu de Llobregat (provincia de Barcelona)

Ambient de desprestigi.- 

La nostra experiència tractava de trencar el terreny dels partits que han utilitzat els Ajuntaments com a masos propis. Dins d'aquests partits, hi ha un pacte: el futur quadre es compromet a ser fidel, i el partit li garanteix sou per a tota la vida. Si l'individu no té una vida professional pròpia, de la seva pertinença al partit dependrà la seva subsistència i haurà de ser sectari quan el grup ho requereixi. Aquest tipus de partit ha d'ocupar poder per anar mantenint-se, i si un altre partit es finança il·legalment (passivitat judicial), gairebé tots ho imitaran per poder mantenir les seves zones de poder. Una vegada instal·lada la financiació il·legal, sempre hi haurà corruptes que desviaran fons cap a la seva butxaca. 
També hi ha partits que sol·liciten crèdits que després no tornen o tornen malament i tard. D'aquesta forma, entran en una relació de submissió amb el Banc 
Probablement, a SFLl, els partits que han tingut majors responsabilitats de govern s'allunyen del context descrit, però no està tan clar que els seus respectius aparells no hi estiguin immersos. Aquesta llógica diabòlica afecta a PP, PSOE, CiU, i en menor grau a IC.

Cicle de vida dels partits de govern a SFLl.- 

Es comença per col·locar als fidels, es continua exercint l'autoritat sense buscar consensos, es continua negant als ciutadans la participació (consultes), s'inicien després absurdes inversions. …. Ve una crisi, però els governs segueixen pujant l'IBI, els ciutadans s’emprenyen i busquen votar diferent (ERC, C’s, VPSF, Junts) exigint canvis. Llavors els partits clàssics governants del municipi, decideixen que han de blindar els interesos que els mantenen: i es coaligan per taponar el desig de reformes … !! si, han encertat, estem parlant de SFLl 
Així ha nascut l'Equip de Govern (EG) actual. Així se segueixen prenent decisions amb només el 43% dels vots, amb zero consultes ciutadanes i continuant l'espoli impositiu.

Conjuntura política actual.- 

Certament, just és reconèixer-ho, s'han millorat coses en aquests dos anys. Una part del EG ha propiciat: millorar la transparència, solucionar retards en instàncies, millores en el manteniment de la via pública, complir amb la sentència de l'IBI; en totes aquestes batalles el nostre Grup VPSF ha estat en papers molt destacats. 
Hem avançat a poc a poc, en el compliment del nostre Programa però no hem pogut complir ni el 30% del que ens vam proposar. Tenim insuficiències que ens frenen. Si volem un Ajuntament governat per veïns, que s'allunyi dels governs dels aparells de partit: haurem de propiciar una Organització oberta que incorpori gent capaç e independent, gent identificada amb el nostre Programa. La nostra Organització hauria d'assegurar la continuïtat de VPSF els propers anys amb independència dels qui siguem els seus líders, i amb suficiència per no dependre de cap hiperliderazgo. 

Orgullosos, però ens falta molt.- 

Si els nostres inicis deuen molt a poques persones amb gran dedicació, el nostre futur haurà d'assentar-se en un equip més organitzat. Necessitem dotar-nos d'un mínim aparell intern. No podem ser romàntics i creure que amb esforç i bona voluntat n’hi ha prou, això no funciona així: sempre fa falta Organització + Programa + recursos;  però molt més si la teva proposta és independent i centrada en el teu municipi.
Podem estar orgullosos del que hem fet, moltes coses aconseguides porten en part el nostre segell (instàncies, rebaixa cadastral, neteja riguessis, rebaixa IBI, mantt carrers, audit neteja, Pptos més transparents, campanyes civisme, etc), però no ens enganyem: VPSF no es va crear només per acompanyar al EG en les seves tèbies reformes ‘rentats de cara’, sinó per dur a terme un Programa que acabés amb l'espoli a través de la participació, la transparència, i el canvi de la gestió. Aquest segueix sent el nostre compromís davant els qui ens van votar, i cobra major importància en èpoques de corrupció generalitzada. Toca realinear les nostres polítiques per potenciar el nostre Programa. Un repte formidable.

Txingurri, Guardiola te dice 'tira millas', pero quizá debes tirar Neymars

El Barça lo tiene peor de lo que piensa. 

Cuando uno ha tenido una época triunfal es humano tratar de repetirse actuando como si las circunstancias fueran las mismas.

Nunca Messi, Iniesta, etc  volverán a correr cómo en 2008, ni será fácil juntar un equipo que encuadre a gente tan talentosa cómo: Iniesta, Xavi, Messi, Busquets, Puyol, etc. ¿Por qué seguir emperrados en jugar de la misma forma, si no tienes los mismos jugadores? 

Además, el sistema de juego del Barça provocó una mejora en el esquema defensivo de sus rivales de nivel. Hoy, hay auténticos recitales defensivos (ej: Atlético de Madrid) interesantes para ver cómo se achican los espacios hasta hacer imposible el juego de pases hasta encontrar el hueco y crear situación de gol; no hay espacios, las ayudas defensivas imposibilitan ventajas en el uno contra uno, y hacen inútil (o arriesgada) la posesión de la pelota.

Una mejora defensiva que provoca: que a los equipos con una buena organización atrás (Atlético, Juventus, R Madrid en ocasiones, Inter de Mourinho), no les importa ‘regalar’ la pelota al contrario para que éste se regodee en una posesión inútil (no hay espacios) y así propiciar períodos intermitentes de presión sobre la zona de medios. Presión que tiene ‘premio’ cuando se roba un balón y todos salen disparados buscando rentabilizar los espacios regalados en la zona defensiva del ‘equipo de la posesión’..

Y así una vez tras otra, esta táctica se muestra mucho más efectiva que cualquier otra basada en la posesión, el lema es: ‘para ti la pelota y para mí los espacios’. De la misma manera que existe la gravedad, en el fútbol suele ganar quién tiene los espacios no quien tiene la pelota.

Si el Barça de Guardiola fue capaz de triunfar repetidamente, fue porqué además de: la posesión y circulación rápida del balón, la calidad individual, etc; tenía una disciplina (y desgaste) en presionar al contrario cada vez que perdía el balón. A Guardiola no le dolían prendas, jugar un 4-4-2 cuando tenía delante un equipo achica-espacios. ¿O es que ya no nos acordamos de la utilización de Keyta hasta el minuto 55? (período de desgaste de la presión contraria, que te puede arruinar con un solo contraataque todo tu mayor calidad).

Hay que agradecerle a Luis Enrique la valentía de su primer año, en el que sentaba a Neymar cuando creía que debía jugar con sólo 2 delanteros pudiendo de esta forma reforzar el medio campo y proteger la retaguardia.

En aquella temporada irrumpía Suarez como un tanque compenetrado con Messi , sólo ellos dos eran ‘intocables’. Una vez conseguido el  triplete, el Barça se creyó que tenía la mejor delantera olvidando de que esto no te sirve si no le llegan balones, o no tiene espacios..

En el segundo año Neymar fue ya intocable, se jugó un 4-4-3, y los resultados negativos frente a equipos achica-espacios provocaron un balón de oro para  Cristiano en lugar de ir a parar a Messi.

Talentos a ráfagas como Neymar, en un equipo que juega a la posesión, sirven para un milagro (remontada al PSG) pero no añaden valor constante cuando se trata de enfrentar a los 8 mejores equipos achica-espacios de Europa, equipos que suelen incluir a los mejores..

El Barça lo tiene mal porque tiene una afición que cae fácilmente en el engreimiento. Es fácil oír frases del tipo ‘tenemos un estilo irrenunciable’;  o oír a un comentarista (en un partido en el que el contrario ha tenido el triple de ocasiones) consolarse diciendo ‘el Barça está jugando bien porque tiene el 64% de posesión y el contrario sólo un 36%’. ¡!! Se la han regalado¡¡¡¡

Lo que me molesta de este estado de opinión, es que no augura nada bueno, salvo que el próximo entrenador tenga autoridad para fichar y para jugar eficazmente en lugar de nostálgicamente. Con estos delirios: estamos desaprovechando el motor principal de toda esta década prodigiosa, estamos tirando por la borda la oportunidad de rearmar otro equipo ganador a la sombra del mejor jugador que nuca hemos tenido.

El entorno tonto del Barça se está convirtiendo en una camisa de fuerza para Messi, y esto ya empieza a pedir a gritos: abandonar el 4-4-3 a piñón fijo, olvidarse de la nostalgia, degradar o exportar el circo Neymar, despreciar la posesión inútil del balón (si no tienes energía para recuperarlo presionando),  dejar atrás la creencia de que el Barça es un ser superior per se.

El pequeño dios del futbol que tenemos la suerte de tener,  necesita un equipo y un entorno eficaz para poder seguir regalándonos varios milagros cada semana y títulos. 

La posición de Veïns respecto el derecho a decidir

(articulo publicado en el diario digital Feta SantFeliu el día 13-6-2017)

.....

Escribo en castellano para facilitar la lectura a quienes tienen interés en lo que plantea Veïns per Sant Feliu (VPSF), y utilizan castellano con mayor comodidad.

Debo hace notar además que lo que aquí se escribe es sólo la posición personal de quién esto suscribe, posición conocida dentro del Grupo y que aquí se pretende ampliar y explicar.

VPSF no se define en el tema de la independencia.-

Como es sabido, VPSF ha defendido desde sus inicios que la cuestión de la independencia no iba a ser factor de división interna. Respetamos, pues, que cada cual exprese su opinión..

Nuestra prioridad es la política municipal entendida desde la posición de vecinos de SFLl, interesados en ocuparnos de los asuntos de ciudad.

VPSF, en su pluralidad respecto a la independencia,  refleja la realidad sociológica de SFLl.

Sin embargo dicha heterogeneidad no debería ser obstáculo para que VPSF se pronuncie a favor del derecho a decidir; siendo como es una posición muy mayoritaria en Cataluña y una apelación a la participación democrática. (Como por otra parte reclamamos en lo concerniente a decisiones de ciudad (consultas ciudadanas sobre inversiones, etc)).

Dicho lo anterior, me arriesgo a comentar cuatro ideas respecto al derecho a decidir. Ideas de alguien que lo cree necesario pero que lo analiza críticamente.

La ruptura de los pactos de la Transición, y la crisis: fueron las causas.-

Lo sucedido en 2010 con el Estatuto, tras ser aprobado a tres niveles, supuso romper los pactos de la Transición entre Cataluña y España (F. Pérez Royo dixit). El TC actuando como tercera cámara abrió una crisis profunda, el PP ya había decidido en 2006 ‘echarse al monte’ buscando votos a base de estigmatizar ‘lo catalán’.

Además, a partir de 2007 la crisis desnudó a un PSOE cómplice del neoliberalismo, al tiempo que complicaba muchísimo más los Estados del Bienestar (EB) existentes en las Autonomías con un tejido industrial potente (paro elevado, recortes en infraestructuras, precariedad y pérdida cotizaciones para jubilación, etc), que los EB de otras Autonomías.

Con un País Vasco fuera del reparto, y una Autonomía de Madrid con fuerte gasto estatal, resultaba que en Cataluña: a la grave crisis del Estatuto se le añadía la insostenibilidad creciente de su EB. Todo ello hizo imperativo, para muchos catalanes, reforzar la opción independentista como legítima defensa ante tanto jacobinismo trasnochado y regresivo.

Hay cuerda para rato.-

Aunque el independentismo no puede ganar a corto plazo:  1.- por tener que pechar con  un partido que contamina el derecho a decidir (corrupción); 2.- por la incapacidad para ni intentar una Huelga General Pacífica (HGP); 3.- porque Europa no apoya y está en declive;… sí que tiene cuerda para rato pues constituye el mecanismo de defensa ante dos crisis abiertas y duraderas. (La crisis económica sigue aunque la respiración asistida del BCE la disimule.)

Algunos interesados en seguir igual que ahora.-

Si hubiera referéndum a corto plazo, muy probablemente (reparando los estropicios sangrantes), lo ganarían los unionistas y se detendría el derecho a decidir durante años. Pero el PP no quiere una solución, sino que prefiere (temerariamente para el Estado) seguir ganando elecciones como abanderado de la unidad de España; cosa que le permite poder seguir siendo corrupto en amplias zonas. (Al PP le está saliendo bien la jugada, ellos generaron el conflicto contra el Estatuto, y ahora sacan rédito jugando a salvar España.)

A ERC, esta estrategia temeraria del PP no le interesa pero no le va mal del todo, pues le permite ir ganando votos y acercándose a ser la primera fuerza en Cataluña.

A una parte del PDCAT ya le va bien ir pasando el tiempo y conservando cuotas importantes  de poder. De paso se esmera en ir diluyendo sus responsabilidades en la corrupción.

Así pues, estamos en una situación de bloqueo, disimulado por una gran cantidad de fuegos artificiales dialécticos, pero en el que la mayoría de fuerzas se encuentran bastante cómodas.

((Parece como si: ‘para que purguen unos corruptos y puedan seguir gobernando otros,… se produce un ambiente propicio para que: a una Cataluña golpeada por la crisis y humillada estúpidamente por el TC,… no le quede más remedio que plantearse un futuro en solitario’.))

Alinear VPSF con las mayorías.-

Como ciudadanos politizados nos interesa que la situación se clarifique, y en democracia esto significa permitir que la voluntad ciudadana se exprese y se respete.

Nos conviene tener presente que, por los motivos referidos, el derecho a decidir puede ir para largo, debemos tenerlo claro porque VPSF también necesitará años para lograr que su Programa se cumplimente.

Hay que reforzar a VPSF para que circule por la calle mayor, y esto implica situarse en el terreno de la mayoría.

La huelga necesaria.-

Hay que reforzar al derecho a decidir, y decirles que no se ve cómo se pretende echar un pulso al Gobierno Central sin ni siquiera intentar parar el país con una HGP. Sólo deteniendo la economía se demostrará al poder real (el económico), que si quieren seguir haciendo negocios civilizadamente… quizá deberían plantearse una ‘reorganización administrativa’ al sur de los Pirineos. Quizás a estos poderes, el cómo se organiza la Administración no les quita el sueño.

Sin plantear una HGP, todo el entramado suena a poco consistente por mucha razón política democrática que tengamos. Sin la HGP como posibilidad, lo que uno ve en una TV3 colonizada por ‘el tema’, parece a veces un ‘divertimento’ plomizo y estéril.

Tierra de convivencia.-

Aunque mucha gente en SFLl ha nacido fuera de Cataluña, y quizá tienen una posición muy alejada respecto a de quienes defienden el derecho a decidir; la historia nos dice que en Cataluña prácticamente todos tenemos antepasados no muy lejanos, que han venido de fuera.

Esta es la realidad, no hay problemas relevantes de integración, y todo hace pensar que no los habrá sea cual sea el futuro que todos vayamos decidiendo en los próximos años.  

Populisme reformista

(Basat en l'article publicat el maig 2017 al FetaSantFeliu, amb un nom semblant. Inclou una segona part sobre el soterrament, que llavors semblava revifar.)

Els perdedors de la crisi i de la globalització.-
Els ‘perdedors de la crisi i la globalització’ (PCG), són sobretot: els joves, els agricultorsr, i els treballadors d'indústries deslocalizadas. Tenen en comú que tots estan ‘allunyats de l'Estat’ (és a dir ni són funcionaris ni treballen en empreses lligades al BOE, ni en la banca, ni en utilities). Els PCG són fruit de: globalització + caos financer = crisi global. 
La crisi ha afectat a més capes socials que les referides com PCG, per tant el sentiment antisistema està estès, però la dada diferencial és que els PCG han estat precaritzats.

La ‘democràcia occidental’, basada en una classe mitjana i un Estat del benestar, és incapaç de donar treball digne als PCG. Així, els seus actors principals (partits) esdevenen instruments inútils, còmplices de la creixent desigualtat. Per això els partits clàssics de govern democràtic són percebuts com a ‘màfies legals’ privilegiades, contràries al be comú.

Els PCG s'han erigit en protagonistes polítics als USA, Regne Unit, França; ells estan portant la pitjor part i estan actuant en defensa pròpia, ja sigui per carregar-se el sistema democràtic o per reformar-ho i retornar-ho als valors d'igualtat i fraternitat. Els qui s'escandalitzen pel populisme amaguen el seu suport a un sistema nociu per a moltíssima gent.

França: Populismes amb diversos continguts.-
França ens diu que hi ha un populisme igualitari, crític amb Europa; i un altre que manipula als PCG per crear un ordre amb més exèrcit, més xenofòbia, i menys impostos per a rics. Però també hi ha un populisme reformista europeista sorgit fora dels partits i liderat per Macron que va camí d'afermar-se.
Varoufakis va dir que Macron era l'únic que de debò havia recolzat als grecs. Macron ha guanyat. Els partits del sistema francesos han tingut un molt mal resultat. 

El Populisme és la resposta dels PCG per rebutjar una democràcia formal que va contra ells. La paraula populisme és usada per certa premsa com alguna cosa molt dolenta, però aquesta premsa sol estar encobrint un prejudici a favor del sistema bipartidista clàssic. 

Quan va sorgir Veïns per Sant Feliu (VPSF) se'ns va titllar de populistes perquè defensàvem la rebaixa de l'IBI a través d'una racionalització de despesa e inversió. A Macron se’l titllava de populista quan a l'abril 2016 va crear EM com alternativa a un sistema de partits en crìsi. Macron proposa reduir 50000 funcionaris d'un Estat que gestiona el 57% del PIB.

És populista Macron? És populista VPSF? O simplement ‘populisme’ no ha de ser pres com una cosa negativa sinó més aviat com a sinònim de ‘crítics amb els partits del sistema en crisi’.

Els partits clàssics a Sant Feliu de Llobregat (SFLl).-
Els partits estatals de SFLl que han tingut responsabilitat de govern són la nostra aproximació a tot aquest univers en crisi. Uns partits que aquí van crear un sistema en el qual: excepte calderilla en obres, res es consulta a la ciutadania. Van crear una administració que responia (grandària e integrants) a les necessitats dels partits en termes de fidelitat i d'assegurar-se ingressos (via quotes al partit de càrrecs públics). Van tancar el pas a la incorporació dels millors gestors, suplantant-los per adeptes. Van teixir xarxes clientelares. …. 
Per tot això, gens té d'estrany (l’estrany seria el contrari) que tinguem aquí: un govern aliança de ‘partits del sistema en crisi’ que busquen defensar el bloc d'interessos preexistents, un capítol1 distorsionat, inversions pur disbarat, alts increments en les contractes, plens que acaben tard per avorrir i destrossar el seu contingut, Etc. 

A SFLl, molts PCG empobrits però que encara resisteixen, paguen un cost municipal injustificable. 
Ni la ENDESA, ni GasNatural, ni el nostre Ajuntament estàn entre els perdedors de la crisi. Els seus pressupostos, facturació e inversions han seguit pujant com si la crisi no existís per ells. Mentre la empresa privada ha fet lo esperable, en el cas dels Ajuntaments han traït als accionistes (ciutadans).

Fa falta gent amb capacitat de gestió reconeguda que vulgui fer política sense submissió servil a l'aparell comarcal. Falta mantenir el ja fet en lloc de refer-ho cada poc. Sobren partits estatals i falten grups independents autòctons de SFLl. Sobren mocions tontes redactades a la comarca per distreure l'atenció i no parlar dels problemes reals. 

(No crec que des de VPSF haguem d'aspirar a ser l'eix de diversos grups autòctons de SFLl que el 2019 poguessin aconseguir un pes decisiu. Tenim limitacions, un procés així ha de sorgir des de la ciutadania més conscient. El que dic és que la necessitat existeix i existirà.)

Epíleg.-

La gent està farta de uns partits que ‘utilitzen’ els municipis com a 'cortijos' propis i com a caixes de ressonància de discursos allunyats dels problemes. Ens mereixem una altra cosa.

Que un mig filòsof, jove, com Macron, pugui representar el rellançament d'una Europa a la vora del col·lapse, és esperançador. El seu populisme reformista pot consolidar-se obrint més camins per a les iniciatives (locals o no) independents dels partits.

Següent capítol : Soterrament.-
La confluència astral entre un Rajoy necessitat d'arguments, una lleu recuperació económica, i un ‘procés’ que va guanyant terrè, sembla farà ploure milions en infraestructures a partir de 2018. Dels 3 projectes de soterrament el de SFLl és el més acabat. Pot haver-hi una oportuni-tat, toca fer-li la gara-gara al Sr Millo i nomenar-lo fill predilecte de SFLl for ever.
Hospitalet, amb més ciutadans i pedigrí espanyolista, pot presentar batalla per ser primera opció; però la inversió allí és molt més bèstia i no hi ha projecte.

Probablement l'alcalde ens dirà que hem d'endeutar la ciutat fins al 110% del pressupost, ja que no hem estat capaços de desendeutar-nos (0%) per tenir marge (per inversions mal fetes).
No és raonable que SFLl hagi d'assumir un endeutament pel soterrament, que col·loqui la seva ràtio més enllà del 50%. No estan els temps per hipotecar més el futur.
[[Ultima hora: el PNB apunyala a el ‘procés’ a força de reforçar al PP amb el seu suport pressu-postari deixant el seu independentisme per el segle25. El ‘chollo’ que té el PNB (concert fiscal) s'acreix. Potser ‘el nostre’ soterrament, acabi realitzant-se en Sant Intxaurri over Bidasoa.]]

Idees per uns pressupostos reformistes

(article publicat el 16-12-2016, al diari digital: FetaSantFeliu)
..........

Passat el moment pressupostari, però conscient que noves reflexions sobre et tema poden ser oportunes, i aprofitant per comentar coses.
Abordo aquí diferents qüestions algunes més conceptuals que altres, a risc d'anar a massa detall en el camí d'anar construint un relat integrat.

Sorpresa!!!: Participació a Santa Coloma.-
Fa uns 20 dies l'Ajuntament  de Santa Coloma ens va sorprendre amb una consulta popular sobre les inversions a incloure al Pressupost 2017, es deia que es votaria sobre el 45% del total d'inversions . La notícia em va sorprendre, perquè era un Ajuntament important el que feia el pas, i perquè encara que tothom s'omple la boca de participació … la realitat és que no sol haver-hi gaire valentía política per tirar-ho endavant. Enhorabona per Santa Coloma!!.
Sembla que el PSC desperta de la migdiada, tant de bo a SFLl col·labori amb l'oposició i fem alguna cosa semblat el 2017.
D'aquesta forma acabarem amb la ‘calderilla participativa’ muntada al voltant de ’les obres d’estiu’ (decidir sobre el 1% del pressupost, és ridícul).
És que allí són més demòcrates, o és que aquí se'ns considera amb menor coeficient intel·lectual?

Fallos en el sonotone?.-
Hi ha opinions que atribueixen al nostre Grup (VPSF) coses que no hem fet. Ens recriminen haver recolzat els Pressupostos, i ho fan fins i tot (?) persones que estaven aprop (2-3 metres) del Sr Gilaberte quan aquest va pronunciar la paraula ‘abstenció’. Té bemolls.
Altres persones, com a crítica esquerrana, diuen que el que volem és entrar en el EG.
A ells voldria dir-los que el nostre compromís amb els qui ens van votar és que el nostre Programa entri al govern de la ciutat, tant si és amb nosaltres com sinó, i acceptant que no ser`possible que hi entri al 100%. Els recordaria també que la nostra entrada: suposaria (entre altres) que cada any baixaria la càrrega de l'IBI (en el camí d'arribar al -17% que falta), etc, etc.
Qui ens coneix sap que no aniríem al EG a fer de ‘palmeros’.

Draghi està ajudant també aquí.-
L'explicació de la baixada de costos al Pressupost es deu en part al capítol 3 (interessos pagats). En efecte s'han reduït en 212.000 euros a causa de la política de compra d'actius del BCE.
Es tracta d'una situació excepcional que ‘tapa’ els escassos resultats en la reducció d'una despesa poc controlada. Escassos resultats poc explicables en un escenari deflacionari, fins i tot admetent que l'energia ha pujat (monopolis manen sobre polítics), i que les nòmines estan subjectes a regulació estatal.

Quina és la despesa social total?.-
Mereix la pena conèixer aquesta dada, doncs s'amaga després de diverses partides i només és accessible des de l'agregació funcional. Cal sumar: nòmines de les persones dedicades (cap 1), els serveis contractats d'assistència (cap 2), les ajudes socials (cap 4), els plans d'ocupació.
Sent poc precís crec que el previst 2017 és una xifra entre els 4M i els 6M d'euros.
Aquest tema és important perquè ha estat habitual amagar la pujada de la despesa global sota la capa d'una major despesa social.
Cada cosa ha d'analitzar-se per separat, nosaltres recolzem l'increment de la despesa social però al mateix temps exigim una millor gestió i contenció en la resta de despesa.
En la hipòtesi d'un increment de la despesa social (des de 2008) de posem per cas 3M euros, ens quedaria per justificar la resta d'increment.
Crec que no és cert que la major despesa social sigui el causant de l'irracional increment del pressupost. Crec que és una part menor dins del total increment.

Forats negres al pressupost de despeses?.-
Aquest article no pretén inventariar-los tots:
El primer i principal forat és estructural i neix de l'època boja (2003-2008) situant la grandària de la estructura de la despesa de funcionament (cap2) i de l'estructura (cap1) en territori insostenible. Tots dos hauran de flexionar cap a les grandàries que tenien l'any 2003, i no estic parlant d'euros de 2003.
Encara que aquest reequilibrio requereix anys, cal tenir-ho en la brúixola doncs suposa exersir lideratge (per reorganitzar i optimitzar la gestió).
El segon forat, seria una altra bogeria de l'època en què es feien previsions de futur prenyades de deliri col·lectiu, estic parlant del Complex que suposa unes subvencions d'uns 240.000 euros/any, amén d'haver de cobrir dèficits anuals (2016, 20000 addicionals).
El tercer forat (que potser estaria en el primer, però que vull ressaltar), són unes contractes mal negociades que suposen costos abusius. Alguna (residus) ha doblat el seu cost des de 2004, ‘manda huevos’ diria aquell.
El quart forat caldria col·locar-lo en algunes subvencions que no es justifiquen en temps de crisi: ja sigui perquè semblen organitzacions bluff creades per a la subvenció, ja sigui perquè es renoven per inèrcia i ja no existeix l'energia i objectius de fa anys, o ja sigui perquè determinats festes haurien de tenir menys subvenció mentre calgui atendre prioritàriament lo social.
El cinquè forat estaria en tot el concernent al concepte Comunicacions, que preveu per 2017 l'escandalosa xifra de 277000 eurosn (sense comptar nómines), al darrera d'aquesta xifra hi ha de tot: des de bombo i platet que sobra, fins a algun servei que només té sentit en l'àmbit supramunicipal.

El forat creat per no voler gestionar el patrimoni.-
El sisè forat és un pagar interessos per un crèdit fix (3M) que podria liquidar-se a força de vendre patrimoni (12M en 4 anys, col·locant 3M en inversions cada any) i dedicar aquests diners a inversions un 50% més moderades (reduint de pas el deute des del 42% al 35%). Quin sentit té haver acumulat patrimoni si ara (crisi) no serveix per cobrir una política social potent?. No en té cap de sentit, a no ser que es vulgui seguir esprement als qui ja suporten l'actual desequilibri en l'IBI (l'IBI ha crescut un 40% vs ingressos-patrimoni).

Aquí ho deixo, conscient que em queden coses en el tinter: reducció en informàtica? (537000 sense incloure nòmines), reducció en 'ciutat de les roses'? (125700), reducció dels gastos financers? (343730 (veure N2)).
En resum,, estic parlant d'adequacions que realitzades durant un termini de 4 anys, aconseguirien gran part dels objectius, permetent (1000000 +120000 +800000 +60000 +77000 +80000 = 2137000) una reducció sobre l'IBI urbà d'uns 15 punts percentuals.

Bales de plata addicionals.-
Encara podria completar-se el quadre exposat, si en els propers anys disminuís la càrrega social gràcies a una millora de la económia. Si no fos aixì, el camí fins a completar els 17 punts (a reequilibrar en l'IBI urbà) podria ser: seguir venent patrimoni per realitzar inversions que aportin rendibilitat patrimonial a curt (capítol 5 d'Ingressos); rendibilitat que aniria a cobrir les rebaixes addicionals en l'IBI (faltarien 280000 euros). Hi ha també alguna alternativa (veure N1)).

En fi, camins n'hi ha si hi ha voluntat política de voler retornar sobirania econòmica al ciutadà. Camins n'hi ha si es vol esmenar el desequili-expoli on ens va col·locar la bombolla i uns partits polítics allunyats de la gent i còmplices del desordre establert a favor de pocs.
El que aquí es proposa són solucions moderades i fetes a poc a poc. Solucions que poden ampliar-se més enllà del que hem dit (Veure N3).

Concloent.-
Johan Cruiff deia que els diners del Club havien d'estar en el camp, seguint el símil diríem que el patrimoni excedent de SFLl  hauria d'estar per atendre (temporalment) una part del cost de la crisi dels ciutadans.
No és només una qüestió política, que també doncs seria una expressió de salut democràtica; sinó que és fonamentalment una qüestió moral.

...........

Notes anexes:
N1.-  Una alternativa a això també podria ser: mentre seguís l'elevat cost social, tornar temporalment a endeutar-se fins al 42% (3 M euros), per realitzar les inversions referides (buscant rendibilitat patrimonial a curt).
N2.- Els gastos financers tot i haver-se reduït molt, encara son molt alts (343730 euros). Aquí hauriem d'haver aprofondit en la possibilitat de reduïr la deuta a llarg termini (uns 14 M euros) també a través de reduir patrimoni.... Queda pendent l'anàlisi, doncs no vull trivialitzar en les hipótesis de quina part del patrimoni es excedentaria i quina no.
N3.- Tot i que la legislaci´no permet dedicar algunes transferencies (d'organismes de rang superior tipus: Gene, Diputació, Area Metropolitana) a objectius diferents de la inversió; en els darrers anys l'AM ha autoritzat que fins a 900000 euros d'aquesta transferencia puguin desviarse a gasto corrent.
Això hagués permés suavitzar els increments d'impostos (o directament abaixar-los), cosa que no s'ha fet degut a la falta de voluntad de reduïr despesa.

Pressupostos 2017 ... Punt d'inflexió o continuïsme?

(article publicat el 4-11-2016, al diari digital: FetaSantFeliu)
....

Assistim el passat dia 27.10 a una altra sessió plenaria en la qual es pretenia aprovar varis dels temes principals del 2017. Era com si es tractés de ‘colar’ els pressupostos en una sessió densa en la qual també s'aprovaven les Ordenances, el Pla de rescat social, el Pla de Habitatje Local, l'Ordenança d'Administració electrónica, i l'Organigrama.

Nosaltres Veïns per Sant Feliu (VPSF) postulavem que Rescat i Habitatje podien anar a Novembre, però no només no ens van fer cas (suposem que per motius aliens a SFLl) sinó que ens van 'col·locar’ una moció (provinent de JuntsxSFLl) que tenia poc interès però que va ser utilitzada per perdre 34 minuts d'un temps preciós. (Si era imprescindible empassar-nos la moció-fora-de-context, podríen haver-la col·locat al final de tot.)
Són pràctiques d'altres èpoques: amuntegar temes importants perquè el debat vagi curt de temps, i aprofitar qualsevol moció-light per acabar de carregar-se el debat. Sort que aquesta vegada no va haver-hi intervencions grandilocuents, i es va poder agilitar el temps disponible … això si acabant molt tard (com si tal cosa fos una mostra de ser treballadors quan potser ho es d'incompetència).

Vull aquí només referir-me als Pressupostos, i dir en primer lloc que malgrat les males pràctiques referides, aquest any l'Equip de Govern (EG) ha propiciat una informació complerta, al mateix temps que ha explicat les seves motivacions. Si a tot això hi afegim que són Pressupostos que redueixen la despesa total i que incorporen una reducció de l'IBI, haurem de dir ja d'inici que alguna cosa s'ha mogut.
No estem doncs, devant de la inèrcia d'anys anteriors consistent en: més despesa, més càrrega impositiva, escassa informació, etc.

Així doncs, l'esforç de consens realitzat en les Ordenances, ha tingut continuïtat en els Pressupostos, però encara que aquesta cerca de consens ha estat positiva, no ha estat suficient per aconseguir el suport que Veïns per Sant Feliu (VPSF) li vam donar a les ordenances. (A causa de: la rebaixa de l'IBI enfosquida (en petita part) per la pujada de la taxa residus, que per altre banda ha tingut la contrapartida d'obrir la porta a una auditoria ‘de debò’).

No hem pogut recolzar uns Pressupostos millors que els de 2016 per diverses raons, la primera és perquè persisteix el disbarat d'unes inversions que dupliquen els estàndards a l'ús (ja de per sí elevats), i que són manipuladors (vots per tochos). Inversions la reducció de les quals podria mitigar deute i establir bases per a progressius descensos impositius.
En segon lloc perquè considerem lloable però insuficient la reducció de despeses escomesa.
En tercer lloc perquè se'ns presenten els Pressupostos junts a un Organigrama continuista i esclerotitzat.
En quart lloc perquè hi ha partides de despesa (festes i subvencions) parcialment clientelars i no es justifiquen en temps de crisi.
En resum, hi ha hagut millores però són insuficients prenent en consideració conjunta els Pressupostos i l'Organigrama.

Amb els elements analitzats el nostre vot hagués estat negatiu, però hi havia un element addicional sobre la taula de converses: la possibilitat d'anar a Pressupostos per Programes.
Els Pressupostos per Programes possibiliten no perdre's en una infinitat de partides (englobades en capítols), permeten agrupacions per temes intel·ligibles que faciliten enormement un seguiment a qualsevol interessat. A més, a partir d'ells és possible el control extern, qüestió que fa possible la participació i la transparència.
Ja no es tractaria de sacsejar a l'interessat amb un fotimé de llistats abstrusos (enfonsant-lo en la misèria de moltes dades i poca informació). Es tractaria de democratitzar els Pressupostos, de fer Pressupostos que puguin arribar a ser algun dia Pressupostos participatius.

Avançar cap a Pressupost participatius és una qüestió per a nosaltres (VPSF) crucial. Partim ja avui d'un nivell embrionari de tot això que volem, doncs ja existeixen alguns llistats de seguiment per Programes (encara que no incorporen tots els inputs), estem a l'inici. 
Durant les converses amb el EG s'ha parlat de Pressupostos per Programa, i finalment hi ha hagut un compromís de fer en 2017 els canvis necessaris per a poder en 2018 implantar-los. (Veure l'exposició de Sr Rañé en el Ple 27.10).
No serà gens fàcil, doncs: hi ha inèrcies i hi haurà resistències perquè ha de suposar camvis tant en la inputació com en l'Organització.

A nosaltres (VPSF) ens sembla un canvi bàsic per aconseguir altres canvis del tipus de : major transparència, participació, control pel Plenari, reducció de costos, etc. Per això finalment hem votat l'abstenció als Pressupostos 2017, reforçant les posicions dins del EG que creiem estan compromeses en aquestes qüestions.
Ho fem per responsabilitat i reconeixent que el Pressupost 2017, en sentit estricte, mereixeria un altre tipus de vot.
En abstenir-nos fem un vot de confiança, fem una aposta de futur.

IBI: un pacte a favor del reequilibri, un pacte obert al futur.

(article publicat el 28-7-2016, al diari digital: FetaSantFeliu)
................

La qüestió de fons no és la sentència, per molt que això hagi estat una oportunitat de pressionar sobre un IBI desequilibrat. La qüestió de fons és que l'IBI es va situar entre 2009 i 2015 molt per sobre del que va descendir el poder adquisitiu del ciutadà.

I com tots som demòcrates, aquí no hi ha més sortida que retornar-li al ciutadà, a poc a poc, una part del desequilibri, cada any.
(A poc a poc, perquè tenim una despesa social creixent encara, i perquè algunes reduccions de costos requereixen temps).

Convé fixar això d'entrada per no perdre'ns.

Convé recordar el que van dir els partits durant la campanya electoral en referència a l'IBI:
- PSC devolució d'un 9% de l'IBI per complir la sentència.
- VPSF reducció de l'IBI un 20% en quatre anys.
- C’s reducció de l'IBI un 5,5% en quatre anys.
- PP reducció de l'IBI fins a aconseguir el coeficient mínim legal (0,4).
- IC- EUiA va dir que no el pujaria i que havia valorat la possibilitat de reduir-lo
- ERC proposava reduccions per a uns i augments per a uns altres, va recolzar a les AAVV.
- Junts per SFLl, estava per baixar-ho si es donaven unes condicions determinades.
- CiU no estava per reduir IBI.

VPSF, en les negociacions que es van fer per a un possible suport a la investidura: va proposar reduir les seves expectatives i pactar un -9% que es concretaria en un -2,2% acumulatiu anual.
Per tant hi havia després de les eleccions municipals un fort suport per reduir l'IBI

Els pactes per salvar l'escull de la sentència, ens donen aproximadament una reducció de l'IBI del 3% en 2017, reducció que es mantindrà durant 2018 i 2019. És a dir en 2019 l'import del rebut de l'IBI serà un 3% inferior al que pagavem el 2015.
Estem, doncs, davant una devolució del 9% d'IBI que es materialitza en una baixada del 3% el 2017 sostinguda també els anys 2018 i 2019.

Considerem que és positiu el que s'ha produït, però no tant per la quantitat econòmica, com pel canvi polític que suposa començar a flexionar a la baixa l'IBI per anar adequant-lo a la disminuïda butxaca del ciutadà.
(La bretxa, dels últims 6 anys, entre nivell IBI i capacitat adquisitiva mitjana: supera el 40% … per tant demanar que es tanqui en un 20%, resulta d'allò més moderat i raonable)

Canvi polític que ha tingut lloc no per l'embranzida coordinada de Grups que coincidien en aquest assumpte; sinó per la conjuntura d'un error administratiu més una sentència que ha de ser complerta, afegida a la bona feina feta a favor d'una sortida intel·ligent (política)

Estem doncs no davant una rebaixa de l'IBI, sinó davant una devolució del 9% que es tradueix en una baixada del 3%.

Cal felicitar a IC per no seguir amb inèrcies autócratas que negaven la realitat.
Cal felicitar al PSC perquè ha lluitat per ser conseqüent amb el que va proposar en la seva campanya electoral: retornar el 9% que es va pujar fora de termini.
Hem de felicitar a la AAVV Roses de Llobregat per la seva lluita de sempre a favor d'un IBI concorde a l'evolució del valor dels habitatges, i per les seves recents accions perquè hi hagués una sentència favorable als ciutadans.

Esperem que tant PP com C’s que van portar al seu programa la reducció de l'IBI, es congratulin d'aquest pas donat. En el cas d'ERC, el seu suport d'anys a les reivindicacions de la AAVV en aquest tema, entenem tindrà continuïtat ara.

I per part de VPSF, encara que això no és el -9% que vam proposar en la investidura, sinó només un -3% que es manté en següents anys; creiem que és un primer pas al que en seguiran d'altres, tal com demanda una realitat econòmica desequilibrada a favor d'inèrcies administratives i en contra del ciutadà mitjà.

Seguirem doncs treballant, compromesos amb el nostre Programa. 

Elits extractives a la política municipal?

(article publicat el 19-7-2016, al diari digital: FetaSantFeliu)
....

La primera part del text següent està treta del llibre de Cesar Molinas ‘Què fer amb Espanya (Del capitalisme castís a la refundació d'un país)’. Aquest llibre va ser publicat fa tres anys, per tant algun comentari ha de ser contextualitzat a Juny 2013.

Algunes tesis que defensa el llibre ‘Que fer amb Espanya’.-
La classe política espanyola ha desenvolupat en les últimes dècades un interès particular, sostingut per un sistema de captura de rendes, que se situa per sobre de l'interès general de la nació. En aquest sentit forma una elit extractiva. Els polítics espanyols són els principals responsables de la bombolla immobiliària, del col·lapse de les caixes d'estalvi, de la bombolla de les energies renovables, i de la bombolla d'infraestructures innecessàries.
Una reforma que canviés la Llei de Partits e implantés un sistema electoral majoritari, provocaria que els càrrecs electes fossin responsables davant els seus votants en comptes de ser-ho davant la cúpula del seu partit.

Què és una elit extractiva?-
Seguint a Acemoglu i Robinson: una elit extractiva es caracteritza per:
1.- Tenir un sistema de captura de rendes que permet, sense crear riquesa nova, detreure rendes de la majoria de la població en benefici propi.
2.- Tenir el poder suficient per impedir un sistema institucional inclusiu, és a dir, un sistema que distribueixi el poder polític i econòmic de manera àmplia, que respecti l'Estat de dret i les regles del mercat lliure.
3.- Abominar de la ‘destrucció creativa’ que caracteritza al capitalisme més dinàmic. Una elit extractiva abomina, a més, de qualsevol procés innovador prou ampli com per acabar creant nous nuclis de poder econòmic, social o polític.

Algunes preguntes que es fa l'autor en el llibre.-
Pregunta.- Com és possible que després de cinc anys de crisis, cap partit tingui un diagnòstic coherent del que ha passat?
Resposta.- La classe política espanyola, com a elit extractiva, no pot tenir un diagnòstic raonable de la crisi. Han estat els seus mecanismes de captura de rendes els que l'han provocat, i això no ho poden dir. Cert, hi ha una crisi global, però això no explica: sis milions d'aturats, un sistema financer parcialment fet fallida i un sector públic que no pot fer front als seus compromisos de pagament. La classe política espanyola ha de defensar, com està fent, que la crisi és alguna cosa que ve de fora, imprevisible, i davant la qual cosa només cap la resignació.
Pregunta.- Com és possible que cap partit tingui una estratègia o un pla a llarg termini creïble, per treure a Espanya de la crisi?
Resposta.- La classe política espanyola, com a elit extractiva, no pot tenir una altra estratègia de sortida de la crisi diferent a la d'esperar que escampi. Qualsevol pla creïble, ha d'incloure el desmantellament de part dels mecanismes de captura de rendes dels quals es beneficia.
Pregunta.- Com és possible que la classe política espanyola sigui incapaç de ser exemplar?
Resposta.- Algú ha sentit alguna disculpa d'algun polític per la situació en la qual està Espanya? No, ni la sentirà. Com és que, com a mesura exemplaritzant, no s'ha plantejat de debò l'abolició del Senat, de les Diputacions, la reducció del nombre d'ajuntaments ..? Doncs perquè, caigudes les caixes d'estalvi –i davant les dificultats presents per generar noves bombolles- la defensa de les rendes capturades restants es porta a ultrança.

La teoria de les elits extractives, segons sembla fins a aquí, sembla donar sentit a bastants trets cridaners del comportament de la classe política espanyola.

Partits = estades tancades en les quals no passa l'aire.-
En una altra part del llibre, l'autor justifica que en els inicis de la Transició, prevalgués que els partits tinguessin una direcció forta per fer-los resistents a les incerteses de la jove democràcia. ‘…. En aquell moment, molts dels polítics eren persones de prestigi que no tenien esperit de gremi. Per una sèrie de imponderables a la jove democràcia espanyola se li va acabar implantant una classe política professional que ràpidament va esdevenir disfuncional.’ ‘…. Des de fa ja temps els cadells de les joventuts dels diversos partits accedeixen a les llistes electorals i a altres prebendes per l'exclusiu mètode de fidelitat a les cúpules. Aquest sistema ha acabat per convertir als partits en estades tancades plenes de gent en les quals, ningú s'atreveix a obrir les finestres. No passa l'aire, no flueixen les idees, i gairebé ningú a l'habitació té un coneixement personal directe de la societat civil o de l'economia real. La política s'ha convertit en un modus vivendi.’

––-Fins aquí les cites del llibre ‘Què fer amb Espanya’ –––––

El que tenim a prop, sinó són elits extractives, se li semblen molt.-
En els últims 3 anys han sorgit partits que tenen punts coincidents amb les propostes de reforma que es proposaven en el text anterior, per tant no es pot extrapolar als nous l'etiqueta d'elits extractives.
Tampoc em sembla correcte assimilar el mateix grau d'elit extractiva a aquells partits que històricament van tenir escàs poder al Govern central i en els autonòmics. No obstant això, partits d'aquest tipus, han exercit poder local en municipis importants, i mantenen unes pràctiques que en molts trets sinó ho són elits extractives se li semblen molt.
En efecte, pràctiques tals com: la negació de la participació, l'exercici del poder sense buscar consensos, l'espoli (extracció) via IBI disfressat de despesa social (que sí però molt menys), els Plens amb un 30% del temps dedicat a ‘substituir al Parlament’, la imposició d'inversions la magnitud de les quals duplica els estàndards municipals a l'ús, la retòrica inútil d'uns PAM incapaços d'articular ni transparència ni participació, etc … tenen molts aspectes de complir els requisits del punt 1 i del punt 2 establerts per Acemoglu per  considerar-les elits extractives.

Això no ha anat bé del tot, però anem endavant.-
En 2015 les eleccions municipals van veure el naixement de candidatures de Grups municipals independents dels partits. Tractaven de frenar les elits extractives.
Haurien d'haver-se presentat moltes més candidatures independents, donat l'abisme existent entre l'entramat polític i la societat civil local, i haurien de haver ocupat més espai polític del que finalment els vots els van donar. Era difícil competir amb partits extractius que gaudien de pressupostos vint vegades superiors, i era difícil organitzar gents que coincidien en les crítiques però no sempre tenien propostes clares, realistes i prioritzades.

L'electorat no valora del tot la potencialitat d'aquestes alternatives. Crec que això mateix és el que ha passat després al Govern central: les propostes regeneradores no han estat capaces de desarborar tot 'el tinglado' extractiu-corrupte preexistent. Finalment, en repetir eleccions, amb una mica més de por ambiental (Brexit + pensions_sense_guardiola), han provocat que probablement segueixin governant els corruptes.

No obstant això, en un cas i en l'altre, ara hi ha nous actors en escena i pot haver-hi partit. Que ho hi hagi o no, dependrà de la seva capacitat, però sobretot de que la gent els vegi com a instruments de canvi útils i els ompli d'associats.

Aquest es un PAM que només es un 'bodrio'? .. o també l'hem de titllar de trampós?

(article publicat el 28-4-2016, al diari digital: FetaSantFeliu)
.....

Contingut general.-
El primer eix dintre dels continguts del PAM (Pla de acció municipal), és 'la igualtat de drets i oportunitats', el segon és 'desenvolupament econòmic i dret al treball', el tercer 'entorn urbà i natural', i el quart parla de 'participació i Govern obert'.

Consideracions generals.-
No és un Pla pròpiament dit doncs barreja declaracions d'intencions (la major part) amb unes poques tasques concretes i mesurables.
Al final del PAM, s'annexa el Pla d'Inversions (PIN).
Creiem que el PIN hauria de ser un document autònom respecte al PAM, amb la seva explicació de motius i les anàlisis de cost-benefici.
Les inversions haurien de estar lligades a les decisions de ciutat (consultes) i només en part també al PAM.
És poc seriós no explicar com afecta el PAM a la despesa, i en canvi detallar totes les inversions (tinguin o no a veure amb el PAM).
En tenir tant contingut retòric, aquest PAM serveix en bastants punts tant per a un ‘barrido como para un fregado’. En molts dels seus punts permet fer, durant 3 anys, tot el que li vingui en gana a l'Equip de Govern.
La presentació del PAM s'ha fet amb bombo participatiu, però al poc s'ha vist que no hi havia voluntat d'arribar a amplis consensos.
El EG (43% dels vots) ha imposat la seva voluntat … i als Grups només se'ls ha deixat tocar alguns dels detalls si volien recolzar-lo.


Anàlisi del PAM, punts que recolzem i punts que rebutgem.-
1.- VPSF recolzem la part del PAM concernent a l'eix nº1, encara que creiem que hauria de concretar-se en actuacions perfectament definides i mesurables.
2.- VPSF respecte a l'eix nº 2, recolzem també la gairebé tots els continguts, amb les concrecions referides en el punt anterior.
3.- La part de govern obert i participació, és a dir l'eix nº 4: és la que trobem més deficient. Entenem que hi ha un 70% d'ambigüitat amb absència clamorosa de concrecions en uns temes en els quals els ciutadans s'han pronunciat taxativament com una cosa primordial.
Nosaltres creiem que en aquest punt haurien de afegir-se, almenys, aquests continguts:
   a.- Consulta anual ciutadana sobre les inversions de quantia superior a 700.000 euros
   b.- Compromís de contestació a instàncies en un període màxim de 40 dies.
   c.- Consulta popular a canvis en el Pla urbanístic.
   d.- Sistema informàtic obert (2017) a consultar totes les despeses i ingressos comptables (de forma agregada i desagregada).
   i.- Sistema informàtic obert (2017) a consultar tot el flux econòmic de contractació externa (des de la fase d'oferta fins a la d'execució).
   f.- No n'hi ha prou amb dir ‘millorar l’accés a la informació sobre l’estat de la tramitació’ perquè això pot traduir-se a acolorir el formulari. Cal comprometre's          amb data a donar accés públic a les dades sobre la tramitació, no fer-ho aixì es fer literatura.

També entenem que:
   g.- Els apartats referents a 4.3 ('Gestionar els recursos econòmics amb contenció, rigor i sostenibilitat') són punts bàsics per fer una gestió        oberta i donar accés ciutadà al funcionament del seu Ajuntament, però aquí són mers enunciats que no aclareixen res.

4.- En l'eix nº 3 (entorn urbà i natural), tenim punts a favor i punts en contra.
   a.- Ens sembla correcta la política de reduir consums elèctric i d'aigua potable.
   b.- Es parla d'una planta de generació i distribució de renovables (district heating) sense concretar ni definir que és i com és durà a terme.
   c.- Es parla de prioritzar el manteniment sense reconèixer el context actual de deficiències i insatisfacció en aquest tema. Sembla prioritzar-se inaugurar              (fotos) abans que mantenir (esforç callat).
   d.- Es vol potenciar les renovables però s'obliden de fer funcionar les existents (a la piscina).
    i.- La remodelació de places i equipaments (R Alberti, la Salut, F Maciá, Ll Companys, Ampliació Parc Europa, etc etc) constitueix un volum d'inversió desmesurat. Al no haver-hi manteniment correctiu, s'acaba anant a remodelacions totals cada pocs anys, en una política que dilapida recursos.
   f.- Ens sembla de cabdal importància el punt 3.3.2.1 ('Auditoria e inspeccions dels serveis municipals'), només que solsament amb l’enunciat no fem gaire bé        res.
   [S'han fet les bases per a l'Auditoria de les contratas (de neteja i residus), també en base d'un esquema declaratiu que considerem inoperant.]
   Proposem que es duguin a terme les enquestes de satisfacció ciutadana (ja incloses en els Plecs), aixì com: els ràtios de control periòdic, i la difusió                      ciutadana dels mínims exigibles.


Conclusions.-

La principal feblesa del Pla és la seva gènesi poc participativa.
El Pla vol ser participatiu, gairebé tot l'eix nº 4 parla de participació i la seva presentació sempre parla que vol ser un procés participatiu.
Però després resulta que no es vol comptar amb les idees dels Grups municipals per fer un PAM participatiu ja des de l'origen. És com si es considerés que els Grups municipals de l'oposició són ‘els altres santfeliuencs’, éssers inferiors que no estan capacitats per consensuar polítiques.
En lloc de consensuar amb els Grups, el EG munta una panoplia de reunions ‘participatives’ en les que, apart d’els treballadors implicats, van unes 4 o 6 persones.
Entenem que un PAM participatiu, hauria d'elaborar-se amb un consens més enllà del 70% de regidors.
Així mateix, hauria d'existir prèviament: un marc de control, seguiment i avaluació del PAM. És a partir d'aquest tipus de possibilitats que s'obriria camí la participació

La part bona que té el PAM s'en va en orris fins a transformar-se en un 'bodrio'.-
Perquè es manipula a l'opinió simulant participació, si no la hi ha?
Perquè es fa un PAM que ni és Pla ni és operatiu, de tanta inconcreción que conté?
Una resposta és que el PAM ha esdevingut en un llistat d'estratègies abstractes que té una cara positiva en l'eix 1º i en l'eix 2º; per a continuació incloure un eix nº 4 (govern obert i participació) que és pura xerrameca destinada a no concretar gens els temes participatius. És a dir, la cara positiva serveix per emmascarar el rebuig a la real participació (la codecisió) i a la transparència.
La cara positiva (eixos 1, 2, i part del 3) queda també malmesa per haver-se fet un PAM que, en general, pot tenir moltes lectures; és a dir: permet fer quasi qualsevol cosa i dir que s'ha acomplert el PAM.

Un PAM que pretén que ens empassem magnituts inversores que son una bogería.-
Un PAM que queda ‘tocat’ quan el EG l'utilitza com a cortina de fum per seguir gestionant sense comptar amb el ciutadà, és un PAM  trampós.
Si el Equip de Govern (EG) creu que amb retóriques generalistes, els ciutadans passaran per alt que en l'annex al PAM han ‘col·locat’ un PIN, que suposa ‘petar-se’ en inversions diàries uns 3,17 milions de pessetes. Nosaltres creiem que això no s'ho empassa ja ni la seva propia militancia.
Només una part de les inversions i una part de la despesa tenen sentit com a annexos al PAM, però si resulta que el PAM no és ni concret ni mesurable, llavors sobra el PIN, sobra demanar-lis que quantifiquin la despesa, ... i sobra el PAM.
O és que hi ha un altre objectiu espuri, consistent en intentar ‘vendre’ les meravelles d'una inversió embogida, que suposa anualment un 21% dels ingresos?

Un desig final.-
-. Ralenteixin les inversions no urgents.
-. Donin-li participació real e informació al ciutadà amb un pla concret d'actuacions realitzables abans de juny 2017.
-. No es resisteixin a la marea ciutadana que exigeix poder codecidir en els temes de ciutat.
-. Busquin amplis consensos amb els Grups municipals.
-. Prioritzin la despesa social abans que afavorir 'el tocho' ... Ni Villar Mir ni Florentno viuen al nostre municipi.

La comunitata de veïns es la base de la vida municipal.

(article publicat el 8-4-2016, al diari digital: FetaSantFeliu)
..... 

Escric després d'un període de silenci i dubtes que es va originar al desembre, al no ser-me publicada la frase que m'havien demanat per a l'Anuari. Això m'ha portat a reflexionar sobre la importància de la política comunicativa i sobre la necessitat d'escriure el quotidià en una altra(s) plataformes.
Cert és que la frase que vaig treballar per a l'anuari, potser va poder ser millor per explicar 2015. La frase ‘Gran coalició IC-PSC en SFLl per continuar l'espoli’, era fluixa i curta (no?).

Dins dels temes per 2015 vaig poder escollir el tema participació. Tema que sempre està present i que té múltiples variants. Tema que últimament està de moda. Avui tots volen ser molt participatius, fins i tot aquells que porten molts quinquennis governant. És que reconeixen que abans no ho eren?
Sempre m'ha interessat participar, opinar i decidir en el comú. No em solia perdre les assemblees com tampoc ara em perdo les reunions de veïns. Reconec, que si em perdo bastants actes ‘participatius’ a SFLl muntats per l'Equip de Govern (EG).

Sovint penso: Perquè molts municipis han anat adoptant patrons polítics en els quals no es consulta (amb vot anual posem per cas) gens a la gent, i en els quals s'imposen (sense posarse bermell) les prioritats del EG encara que tingui un suport enclenque?
Quan penso això em vénen al cap les formes de funcionar de les comunitats de veïns, en les quals: es parla, es presenten pressupostos, s'intenten integrar opinions, si hi ha crisis es busca reduir despeses, si la decisió pot dividir es busquen alternatives, etc. És a dir, tothom té clar que cada veí ha de sentir-se tingut en compte tant en les seves opinions com en la seva economia (evitant de pas impagaments). Tots intenten establir bones relacions amb independència de la seva butxaca i credo religiós o polític. Tots busquen acords molt majoritaris en les decisions.

En municipis de pocs habitants, per molt que la Llei possibiliti altres formes més sectàries de fer política, la condició de veïns propers els porta a funcionar de formes molt semblants a les de la comunitat de veïns. Municipis amb més de 100.000 habitants tenen una mica més complicat aplicar el model ‘comunitat’ basat en ‘proximitat, fer-ho-fàcil i barat, decidint entre tots’. En aquests municipis és necessària una burocràcia administrativa important, i aquesta burocràcia pot acabar distanciant al ciutadà i decidint per ell, si els successius EG’s no tenen clara una línia política potent del tipus ‘proximitat, fer-ho-fàcil, decidint entre tots’.

Quan la política és feble, la burocràcia administrativa imposa la seva necessitat de normativitzar-ho tot fins a fer-se imprescindible i poderosa, en aquest procés també els polítics s'acaben convertint en buròcrates d'aparell que perden pols ciutadà i s'enroquen creant-se una visió del món en la qual ‘ells’ tenen sabers i valors superiors.

SFLl amb 45.000 habitants es troba en territori intermedi, la seva grandària no la condemna a una burocràcia administrativa excessiva, i no es requeririen EG’s de molt alt nivell polític perquè es pogués gaudir d'una vida municipal propera a la d'una comunitat de veïns.
SFLl podria manejar pràctiques polítiques en les quals es busquessin consensos superiors al 70% cada vegada que es tractessin temes estructurals (pressupostos, inversions, model urbanístic, política social, suport a l'economia, educació, ..). Perquè això no és així? Qui ens impedeix funcionar com a veïns? Volem participar és a dir volem codecidir. O és que no va quedar clar el 24M, quan els de la ‘Grossen koalitionen’ van perdre vots a dojo?

 Podem. Es pot canviar la música i no fa falta esperar a 2019. No és un tema polític, és un tema moral.
Com a veïns que paguem impostos i que suportem una crisi que obliga a la solidaritat però també a la contenció del que és superflu, volem i hem de codecidir.

La finalitat dels partits és la conquesta de l'Estat. Encara que el municipi és en part Estat, és per sobre de tot una comunitat de veïns que volen conviure sense imposicions, ni lluites de classe, ni divisions estèrils, ni ser el camp de pràctiques d'aparells electorals enfocats a lo supramunicipal.
Quan se'ns volen imposar (via EG) inversions o polítiques que no tenen ni de lluny un ample suport majoritari en el Ple, s'està violentant el bon veïnatge de la mateixa forma que si en la comunitat de veïns en la qual resideixes un grupet minoritari decidís canviar d'ascensor cada any.
Si un tema divideix (50% a 50% o 60% a 40%) als representants ciutadans, toca seguir parlant i buscar alternatives que incorporin almenys a una gran majoria. Com diu Miquel Iceta, fer política significa: ‘pactar, pactar, i pactar’; cosa que podria traduir-se en la vida local a: ‘pactar fins a superar el 70%, seguir pactant fins a superar el 80%, i no defallir per seguir sumant si es pot al 90%-100%’
Això és el que fan els bons veïns en les seves comunitats, és el que diu el sentit comú entre gent que es coneix conviu i respecta. És el que moralment correspon en una època tan dura, complicada, i necessàriament solidària; com la qual ens toca viure des de 2007.

Reduir la participació a sessions informatives de cartró (en les quals van quatre a més dels propis afectats funcionaris), sense abans haver intentat un consens de molt àmplia majoria amb els Grups municipals, és violentar la paraula participació i carregar-se el bon veïnatge.
Solucionar problemes d'insomni veïnal (que dura quinquennis en alguna plaça amb efecte campana), amb mesures administratives tipus ‘remodelar la plaça perquè hi ha goteres subterrànies’, tampoc és una demostració de voler fer política ni resoldre problemes.
Creure's que una ‘Grosse koalitionen’ (dels partits de govern històrics), que ha tingut un superàvit 2015 d'1,2 M euros, pot seguir ignorant el que més del 50% de ciutadans van votar (baixar l'IBI) i avui algun tribunal gairebé exigeix …. és per fer-s'ho mirar en el divan.

Com diria potser un Adam Smith actualitzat, si les comunitats de veïns busquen molt amplis consensos no és perquè s'estimen entre ells (que també), sinó perquè l'experiència els diu que és la millor forma de defensar els seus interessos individuals i col·lectius.
Reinventin-se i els ajudarem.