La comunitata de veïns es la base de la vida municipal.

(article publicat el 8-4-2016, al diari digital: FetaSantFeliu)
..... 

Escric després d'un període de silenci i dubtes que es va originar al desembre, al no ser-me publicada la frase que m'havien demanat per a l'Anuari. Això m'ha portat a reflexionar sobre la importància de la política comunicativa i sobre la necessitat d'escriure el quotidià en una altra(s) plataformes.
Cert és que la frase que vaig treballar per a l'anuari, potser va poder ser millor per explicar 2015. La frase ‘Gran coalició IC-PSC en SFLl per continuar l'espoli’, era fluixa i curta (no?).

Dins dels temes per 2015 vaig poder escollir el tema participació. Tema que sempre està present i que té múltiples variants. Tema que últimament està de moda. Avui tots volen ser molt participatius, fins i tot aquells que porten molts quinquennis governant. És que reconeixen que abans no ho eren?
Sempre m'ha interessat participar, opinar i decidir en el comú. No em solia perdre les assemblees com tampoc ara em perdo les reunions de veïns. Reconec, que si em perdo bastants actes ‘participatius’ a SFLl muntats per l'Equip de Govern (EG).

Sovint penso: Perquè molts municipis han anat adoptant patrons polítics en els quals no es consulta (amb vot anual posem per cas) gens a la gent, i en els quals s'imposen (sense posarse bermell) les prioritats del EG encara que tingui un suport enclenque?
Quan penso això em vénen al cap les formes de funcionar de les comunitats de veïns, en les quals: es parla, es presenten pressupostos, s'intenten integrar opinions, si hi ha crisis es busca reduir despeses, si la decisió pot dividir es busquen alternatives, etc. És a dir, tothom té clar que cada veí ha de sentir-se tingut en compte tant en les seves opinions com en la seva economia (evitant de pas impagaments). Tots intenten establir bones relacions amb independència de la seva butxaca i credo religiós o polític. Tots busquen acords molt majoritaris en les decisions.

En municipis de pocs habitants, per molt que la Llei possibiliti altres formes més sectàries de fer política, la condició de veïns propers els porta a funcionar de formes molt semblants a les de la comunitat de veïns. Municipis amb més de 100.000 habitants tenen una mica més complicat aplicar el model ‘comunitat’ basat en ‘proximitat, fer-ho-fàcil i barat, decidint entre tots’. En aquests municipis és necessària una burocràcia administrativa important, i aquesta burocràcia pot acabar distanciant al ciutadà i decidint per ell, si els successius EG’s no tenen clara una línia política potent del tipus ‘proximitat, fer-ho-fàcil, decidint entre tots’.

Quan la política és feble, la burocràcia administrativa imposa la seva necessitat de normativitzar-ho tot fins a fer-se imprescindible i poderosa, en aquest procés també els polítics s'acaben convertint en buròcrates d'aparell que perden pols ciutadà i s'enroquen creant-se una visió del món en la qual ‘ells’ tenen sabers i valors superiors.

SFLl amb 45.000 habitants es troba en territori intermedi, la seva grandària no la condemna a una burocràcia administrativa excessiva, i no es requeririen EG’s de molt alt nivell polític perquè es pogués gaudir d'una vida municipal propera a la d'una comunitat de veïns.
SFLl podria manejar pràctiques polítiques en les quals es busquessin consensos superiors al 70% cada vegada que es tractessin temes estructurals (pressupostos, inversions, model urbanístic, política social, suport a l'economia, educació, ..). Perquè això no és així? Qui ens impedeix funcionar com a veïns? Volem participar és a dir volem codecidir. O és que no va quedar clar el 24M, quan els de la ‘Grossen koalitionen’ van perdre vots a dojo?

 Podem. Es pot canviar la música i no fa falta esperar a 2019. No és un tema polític, és un tema moral.
Com a veïns que paguem impostos i que suportem una crisi que obliga a la solidaritat però també a la contenció del que és superflu, volem i hem de codecidir.

La finalitat dels partits és la conquesta de l'Estat. Encara que el municipi és en part Estat, és per sobre de tot una comunitat de veïns que volen conviure sense imposicions, ni lluites de classe, ni divisions estèrils, ni ser el camp de pràctiques d'aparells electorals enfocats a lo supramunicipal.
Quan se'ns volen imposar (via EG) inversions o polítiques que no tenen ni de lluny un ample suport majoritari en el Ple, s'està violentant el bon veïnatge de la mateixa forma que si en la comunitat de veïns en la qual resideixes un grupet minoritari decidís canviar d'ascensor cada any.
Si un tema divideix (50% a 50% o 60% a 40%) als representants ciutadans, toca seguir parlant i buscar alternatives que incorporin almenys a una gran majoria. Com diu Miquel Iceta, fer política significa: ‘pactar, pactar, i pactar’; cosa que podria traduir-se en la vida local a: ‘pactar fins a superar el 70%, seguir pactant fins a superar el 80%, i no defallir per seguir sumant si es pot al 90%-100%’
Això és el que fan els bons veïns en les seves comunitats, és el que diu el sentit comú entre gent que es coneix conviu i respecta. És el que moralment correspon en una època tan dura, complicada, i necessàriament solidària; com la qual ens toca viure des de 2007.

Reduir la participació a sessions informatives de cartró (en les quals van quatre a més dels propis afectats funcionaris), sense abans haver intentat un consens de molt àmplia majoria amb els Grups municipals, és violentar la paraula participació i carregar-se el bon veïnatge.
Solucionar problemes d'insomni veïnal (que dura quinquennis en alguna plaça amb efecte campana), amb mesures administratives tipus ‘remodelar la plaça perquè hi ha goteres subterrànies’, tampoc és una demostració de voler fer política ni resoldre problemes.
Creure's que una ‘Grosse koalitionen’ (dels partits de govern històrics), que ha tingut un superàvit 2015 d'1,2 M euros, pot seguir ignorant el que més del 50% de ciutadans van votar (baixar l'IBI) i avui algun tribunal gairebé exigeix …. és per fer-s'ho mirar en el divan.

Com diria potser un Adam Smith actualitzat, si les comunitats de veïns busquen molt amplis consensos no és perquè s'estimen entre ells (que també), sinó perquè l'experiència els diu que és la millor forma de defensar els seus interessos individuals i col·lectius.
Reinventin-se i els ajudarem.