Elits extractives a la política municipal?

(article publicat el 19-7-2016, al diari digital: FetaSantFeliu)
....

La primera part del text següent està treta del llibre de Cesar Molinas ‘Què fer amb Espanya (Del capitalisme castís a la refundació d'un país)’. Aquest llibre va ser publicat fa tres anys, per tant algun comentari ha de ser contextualitzat a Juny 2013.

Algunes tesis que defensa el llibre ‘Que fer amb Espanya’.-
La classe política espanyola ha desenvolupat en les últimes dècades un interès particular, sostingut per un sistema de captura de rendes, que se situa per sobre de l'interès general de la nació. En aquest sentit forma una elit extractiva. Els polítics espanyols són els principals responsables de la bombolla immobiliària, del col·lapse de les caixes d'estalvi, de la bombolla de les energies renovables, i de la bombolla d'infraestructures innecessàries.
Una reforma que canviés la Llei de Partits e implantés un sistema electoral majoritari, provocaria que els càrrecs electes fossin responsables davant els seus votants en comptes de ser-ho davant la cúpula del seu partit.

Què és una elit extractiva?-
Seguint a Acemoglu i Robinson: una elit extractiva es caracteritza per:
1.- Tenir un sistema de captura de rendes que permet, sense crear riquesa nova, detreure rendes de la majoria de la població en benefici propi.
2.- Tenir el poder suficient per impedir un sistema institucional inclusiu, és a dir, un sistema que distribueixi el poder polític i econòmic de manera àmplia, que respecti l'Estat de dret i les regles del mercat lliure.
3.- Abominar de la ‘destrucció creativa’ que caracteritza al capitalisme més dinàmic. Una elit extractiva abomina, a més, de qualsevol procés innovador prou ampli com per acabar creant nous nuclis de poder econòmic, social o polític.

Algunes preguntes que es fa l'autor en el llibre.-
Pregunta.- Com és possible que després de cinc anys de crisis, cap partit tingui un diagnòstic coherent del que ha passat?
Resposta.- La classe política espanyola, com a elit extractiva, no pot tenir un diagnòstic raonable de la crisi. Han estat els seus mecanismes de captura de rendes els que l'han provocat, i això no ho poden dir. Cert, hi ha una crisi global, però això no explica: sis milions d'aturats, un sistema financer parcialment fet fallida i un sector públic que no pot fer front als seus compromisos de pagament. La classe política espanyola ha de defensar, com està fent, que la crisi és alguna cosa que ve de fora, imprevisible, i davant la qual cosa només cap la resignació.
Pregunta.- Com és possible que cap partit tingui una estratègia o un pla a llarg termini creïble, per treure a Espanya de la crisi?
Resposta.- La classe política espanyola, com a elit extractiva, no pot tenir una altra estratègia de sortida de la crisi diferent a la d'esperar que escampi. Qualsevol pla creïble, ha d'incloure el desmantellament de part dels mecanismes de captura de rendes dels quals es beneficia.
Pregunta.- Com és possible que la classe política espanyola sigui incapaç de ser exemplar?
Resposta.- Algú ha sentit alguna disculpa d'algun polític per la situació en la qual està Espanya? No, ni la sentirà. Com és que, com a mesura exemplaritzant, no s'ha plantejat de debò l'abolició del Senat, de les Diputacions, la reducció del nombre d'ajuntaments ..? Doncs perquè, caigudes les caixes d'estalvi –i davant les dificultats presents per generar noves bombolles- la defensa de les rendes capturades restants es porta a ultrança.

La teoria de les elits extractives, segons sembla fins a aquí, sembla donar sentit a bastants trets cridaners del comportament de la classe política espanyola.

Partits = estades tancades en les quals no passa l'aire.-
En una altra part del llibre, l'autor justifica que en els inicis de la Transició, prevalgués que els partits tinguessin una direcció forta per fer-los resistents a les incerteses de la jove democràcia. ‘…. En aquell moment, molts dels polítics eren persones de prestigi que no tenien esperit de gremi. Per una sèrie de imponderables a la jove democràcia espanyola se li va acabar implantant una classe política professional que ràpidament va esdevenir disfuncional.’ ‘…. Des de fa ja temps els cadells de les joventuts dels diversos partits accedeixen a les llistes electorals i a altres prebendes per l'exclusiu mètode de fidelitat a les cúpules. Aquest sistema ha acabat per convertir als partits en estades tancades plenes de gent en les quals, ningú s'atreveix a obrir les finestres. No passa l'aire, no flueixen les idees, i gairebé ningú a l'habitació té un coneixement personal directe de la societat civil o de l'economia real. La política s'ha convertit en un modus vivendi.’

––-Fins aquí les cites del llibre ‘Què fer amb Espanya’ –––––

El que tenim a prop, sinó són elits extractives, se li semblen molt.-
En els últims 3 anys han sorgit partits que tenen punts coincidents amb les propostes de reforma que es proposaven en el text anterior, per tant no es pot extrapolar als nous l'etiqueta d'elits extractives.
Tampoc em sembla correcte assimilar el mateix grau d'elit extractiva a aquells partits que històricament van tenir escàs poder al Govern central i en els autonòmics. No obstant això, partits d'aquest tipus, han exercit poder local en municipis importants, i mantenen unes pràctiques que en molts trets sinó ho són elits extractives se li semblen molt.
En efecte, pràctiques tals com: la negació de la participació, l'exercici del poder sense buscar consensos, l'espoli (extracció) via IBI disfressat de despesa social (que sí però molt menys), els Plens amb un 30% del temps dedicat a ‘substituir al Parlament’, la imposició d'inversions la magnitud de les quals duplica els estàndards municipals a l'ús, la retòrica inútil d'uns PAM incapaços d'articular ni transparència ni participació, etc … tenen molts aspectes de complir els requisits del punt 1 i del punt 2 establerts per Acemoglu per  considerar-les elits extractives.

Això no ha anat bé del tot, però anem endavant.-
En 2015 les eleccions municipals van veure el naixement de candidatures de Grups municipals independents dels partits. Tractaven de frenar les elits extractives.
Haurien d'haver-se presentat moltes més candidatures independents, donat l'abisme existent entre l'entramat polític i la societat civil local, i haurien de haver ocupat més espai polític del que finalment els vots els van donar. Era difícil competir amb partits extractius que gaudien de pressupostos vint vegades superiors, i era difícil organitzar gents que coincidien en les crítiques però no sempre tenien propostes clares, realistes i prioritzades.

L'electorat no valora del tot la potencialitat d'aquestes alternatives. Crec que això mateix és el que ha passat després al Govern central: les propostes regeneradores no han estat capaces de desarborar tot 'el tinglado' extractiu-corrupte preexistent. Finalment, en repetir eleccions, amb una mica més de por ambiental (Brexit + pensions_sense_guardiola), han provocat que probablement segueixin governant els corruptes.

No obstant això, en un cas i en l'altre, ara hi ha nous actors en escena i pot haver-hi partit. Que ho hi hagi o no, dependrà de la seva capacitat, però sobretot de que la gent els vegi com a instruments de canvi útils i els ompli d'associats.