Joventut ... Tresor o maledicció?

(article publicat el 28-9-2014, al diari digital: FetaSantFeliu)


Costa tornar a escriure després de l’estiu i més si no vols parlar de política.
Volia escriure sobre els joves ... Vegem: La joventut és el futur del país diuen els nostres polítics. No obstant això ells blinden la seva futura (i abusiva) pensió. Es que no confien?

I Escòcia, que ha passat amb els joves allí?: els joves volien un futur amb Estat independent i els jubilats han preferit amarrar-se a l'existent. Es dóna la paradoxa que han decidit el futur els qui tenen menys futur vital, prevalent sobre aquells que tenen una vida per davant. Té sentit que els que han deixar el pis aviat deicideixin que els nous llogaters no podran fer reformes en 30 anys?

Rebobinem a Espanya. Aquí des de 1960 a 1990 la joventut va tenir futur: va haver-hi creixement i treball, els joves de llavors podíem pagar bones pensions a la generació anterior... tot anava bé.
Fins i tot el Cap de l'Estat hi contribuí, abandonant-nos l'any 1975, al fet que s'obrís el camí a la CEE i s'accedís al mannà d'ajudes europees. Fenomenal! A la fí havia arribat Marshall.

En paral·lel la nostra Transició s’ufanejava davant el món. Tanta felicitat va fer que les taxes de natalitat creixessin, al mateix temps que creixien: hospitals, administracions, policies, escoles, sous, etc. Fins i tot els ajuntaments van començar a multiplicar subvencions, pressupostos, plantilles, etc. Que carall: Espanya anava bé! Fins i tot abans que Aznar piulés.
Però van arribar els anys 90: els salaris van baixar i va haver-hi atur, l'esperança de vida seguia creixent però la natalitat ja descendia.

Cap el 2000 va arrencar un nou tram expansiu, davant la falta de productivitat el mètode va ser un xute de crèdit. Va haver-hi un autèntic ‘festival’ fins a 2007, els actius van tornar a disparar-se.
El paisatge resultant després de festival es una terra calcinada de deutes per molt temps.
I per consegüent si un no te la sort de treballar ni en lo Públic ni a la Banca ni a les Utilities ni a les Gr Empreses, el més probable es que hagi de patir: precarització, acomiadament, emigració.

Les noves coordenades ofeguen el futur de la generació jove, i suposen una injustícia intergeneracional. Els joves sobradamente preparats han estat condemnats a la pobresa relativa versus la resta de treballadors de generacions anteriors; i tot a causa d'un ‘festival’ propiciat per errors del Govern de Madrid en el control de l'endeutament.

A aquesta injustícia intergeneracional s'en afegeix una altra que es fruit de la diferent inflació històrica. Per als jubilats actuals, l'accés a habitatge de propietat es va veure molt afavorit per la inflació dels anys 70 i 80; cosa que després es va frenar. D'aquesta forma, hi ha una part de patrimoni immobiliari que va generar directament la inflació per a uns i no per a uns altres, provocant una altra injustícia intergeneracional.

Diguin el que diguin els polítics, un 50% aproximat de joves sense treball són la garantia d'un futur complicat per a tota la societat. Si a això se li afegeix la injustícia històrica (inflació) referida ... l'escenari que se'ns presenta és gairebé suïcida. Amb quines cotitzacions es pagaran pensions de gent que viu més anys?. Cap país seriós no tercermundista seguiria aquest camí.

Avui hi ha por e incertesa entre els pensionistes. Aquesta por indueix un vot conservador com a intent d'aferrar-se a un món que s’esfuma. Amb això es retroalimenta la por i es frenen possibles reformes. La millor forma d'assegurar el futur seria acceptar sacrificis en el present condicionats a reformes. La dificultat actual (a Espanya) es que el el bipartidisme en crísi no pot liderar-ho .. calen nous lideratges o regeneracions profondes. Tampoc sembla que Europa sigui la sol·lució del problema.
Cal ajudar a canviar el sistema, abans que els joves farts de tot el que passa i amb majories polítiques en el futur, decideixin que si no hi ha pensions decents per a ells tampoc serà sostenible mantenir el nivell alt de les dels seus grans.

Fa vergonya pertànyer a les generacions que han estat co-responsables d'aquesta desgavell.
Vergonya veure que no som capaços ni d'exercir la democràcia local per evitar abusos com un IBI desproporcionat. Caldría fer entrenaments de democracia a l’entorn local juntament als joves. Acabarem presoners d’una por que poc a poc creixi fins a convertir-se en profecia autoacomplerta?

Ho sento, he acabat parlant de política.